Aquesta pàgina ha estat validada.
En mitj de les arestes, que ab ses punxants espines
tapiçan en la térra del hom' lo fosch camí,
gronxat ab gran dolcesa pe 'l bes d' aures divines,
un llir de blanques fulles ufá s' hi veu florí:
Com ell cap mes ostenta tan encisant bellesa,
ni flayres se coneixen que tanquin son olor,
ni gota de rosada que mostri sa tendresa,
ni mel de les abelles que tinga sa dolçor.
Lo lloch de més tristura s' alegra á sa presencia
com raig de sol que trenca les ombres de la nit,
puig son les flayres pures de sa divina essencia,
lo baume que més cura los dols del cor ferit.
