sos cabells riçats y negres,
ses galtetes carmesines,
mes en sos ulls, te quelcom
que 'l dematí no hi tenia.
Tal volta sia 'l plaher
de torná en sa companyía,
la enjogaçada cabreta
que tant vivament estima...
¡Tal volta sia l' amor
que li ha fet l' ayma captiva!
¿Més qui secrets dels quinze anys
sols per los ulls endevina?...
Lo cert es que la montanya,
la puja ab delit que encisa;
que lo llom de la cabreta,
ab sa flonja má repica;
que sovint de sa butxaca
lo blau mocador deslliga,
en qual punta ben nuada,
d' or, una moneda hi brilla:
que may les plantes del bosch
tan ufanes les ha vistes;
ni l' ayre tan embaumat,
ni l' aygua tan crestallina,
ni les aus tan enciseras,
ni la terra tan bonica,
ni son cor tan provehit
del tresor de la alegría.
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/71
Aquesta pàgina ha estat validada.