lo méu cor viu en tenebres,
que anyora un poble petit:
lo reconet hont vaig neixe.
S' afadigan los meus ulls
d' ovirar les maravelles
que com á perles gentils
en eix nou mon me rodejan.
Arbres d' ufanós brancám
que jamay lo sol traveça;
jardins hont paça l' oreig
rublert de flayrants essencies,
hermosos llachs crestallins,
hont les aygues joguinejan;
selves hont van á niar
les pintades aus parleres;
mes, en mitj de tants joyells,
lo meu cor se mor de pena,
anyorant los negres murs
del poblet en que vaig neixe.
Ab los anys qu' estich á l' Illa
¡bé n' he fet de coneixença!
en totas parts hi ha cors nobles
que allá hont se trovan, s' entenen.
Mes los que 'm tractan aquí,
com los d' allá no 'm coneixen:
no hem anat á estudi junts,
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/60
Aquesta pàgina ha estat validada.
