Devant d' eix dol immens, sens fi, ni mida
s' han estremit los ángels en lo cel
y al estatje baixant de la Escullida,
accents han pronunciat, dolços com mel.
A llurs paraules d' esperança aymada,
la Verge se redreça com lo llir,
qu' en jorn de sequetat, constant rosada
ab son bés vaporós, torna á nudrir.
Mes al alçar del pit la fáç plorosa,
de son Fill la corona n' ha ovirat,-
la que butxins en hora pahorosa,
crudels clavaren en son front sagrat.
¡Allí, allí está ab ses punxes afilades
del fer martiri lo dolor mostrant!
y María s' hi atansa ab breus petjades
y entre ses mans la pren agonejant.
¡De sa sanch les espines veu humides!
¡La Mare se l' estreny sobre son cor!
Y en tant que d' ell ne brollan set ferides
los elements, com veus adolorides,
per l' espay van clamant: ¡Jesús ha mort!
Diada del Dijous Sant de 1885.
