Ja vé ab ses tristes y pesades plujes,
ab sos borralls de néu,
sens l' escalf de la mare de ma vida
¡quin fret, quin fret, Deu méu!
¡Quin fret tan crú, en eixes vesprades llargues
rublertes de foscor,
hores en altre temps il·luminades
pe 'l flam de son amor!
D' aquell amor tendríssim que alentavan
les lluytes, y perills,
tenint per sol alé, per sola guia,
la ditxa de sos fills.
Amor inmens, amor de sacrifici,
d' abnegació sens fí,
amor que ha omplert de flors la vida mia
¡y ja ha finit per mi!
Amor ferm, com vell roure que no torçan
tormentes ni huracans:
¡trista de mí que l' he perdut per sempre!
¡tristets de mos germans!
Somnis de gloria que dins nostre pensa
un jorn hi fereu niu,
si no 'us veu la que mes ab élls gosava,
ja donchs ¿perqué serviu?
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/239
Aquesta pàgina ha estat revisada.
