ab lo cós lás de fadiga
y esgroguehida la fáç,
passant entre estochs y llances,
petjant la póls dels combats,
hont la sanch los gorchs omplena
y la mort branda sa fals?
Retorneu, noble senyora,
la lluyta ja ha comensat;
y no son per febles dames,
los perills del guerrejar.
— Un espós, que n' es ma vida
y un germá per mí estimat,
oblidant lo lláç que 'ls nua
s' aprestan pera lluytar.
¡Ay de mí, si l' un ó l' altre,
restessin de mort nafrats!
Una tenda vull D. Alvar:
¡no 'm teniu que replicar!
¿Qué valen estochs y llances
per los que al cor tinch clavats?
¿Qué la sanch que petji en terra
per los caudalosos raigs
que dels pits dels sérs que adoro
mon pensament veu brollant?
¿Qué mes fer que mon martiri?
¿Qué mes greu que mon penar?
Vull una tenda, D. Alvar,
que los moments son contats.
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/233
Aquesta pàgina ha estat revisada.