¡Ah! quantes voltes son les vehines
font abundosa de caritat,
conhort de penes, guardes divines
qu' en les llars pobres, Deu hi ha posat.
¡Be mon cor jove les ha estimades!
Reso per elles avuy que han mort,
més ¡ay! á eixes ¡quantes vegades
mon pit obríals ab dolç conhort!
¡Cóm los parlava m' ayma agrahida!
Com ¡jo 'us estimo! sabia dir.
¡Ay! la veu meva s' es esmortida:
¡Avuy no parlo, sols se sentir!
Avuy ma pensa, tan sois l' omplena,
d' eixa donzella recort volgut:
no sé si sento plaher ó pena,
tan sols me sembla que are he nascut.
M' apar que sento prop meu fluirne
l'oreig puríssim d' un nou encís;
y á totes hores m' apar sentirne
veus y canturies del paradís.
De mon estatge les parets negres,
apar que 'm miran volentme dí
velles y tristes, forem alegres,
¡si la qu' estimes sigués aquí!
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/200
Aquesta pàgina ha estat revisada.
