Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/199

Totes les hores que conta 'l dia,
belles paraules passo aprenent;
de tant pensarles, foll les somnia
dins la nit bruna mon cor ardent.

Mes vé l' aubada, les més boniques
mon cor aplega com granets d' or,
los vidres cruixen baix ses mans xiques,
y ja mut resta mon pobre cor.

Jo prou remembro, d' altres vehines,
qu' en llunyans dies molt hi estimat:
cors generosos, blanques gavines
dins lo cel negre de ma orfandat.

Jo les recordo: les veig encara
voltar preçoses lo pobre llit,
hont plorant jeya ma trista mare
mirant'me sempre, de fit, á fit.

Jo les veig promptes á deseixirse
del treball, qu' era son tresor sol,
per veni' alegres á compartirse
lo feix de penes del nostre dol.

Jo les escolto, quan de ma mare
mon front rebia lo derrer bés,
dirse mirantse ma trista cara:
¿qué havém de ferhi? ¡Será un fill més!