Aquesta pàgina ha estat revisada.
Aquells llabis agradosos
que plens d' amor infinit,
s' entreobriren carinyosos
per besarme dia y nit;
Aquelles mans venerades,
qu entrellaçant lo meu coll,
m' adormiren cent vegades,
dessobre de son genoll,
Del huma tronch se desgregan,
y en negros munt convertit,
son presa que 'ls verms rosegan
al remor de llur cruixit!...
¡Tristes runes! ¡fanch! ¡escória!...
M' has omplert de desconhort,
rica bellesa, irrisoria,
de la casa de la Mort!
Esglayada d' eix exemple,
com l' au cerca 'l niu aymat,
he cercat preçosa 'l temple,
y en ses lloses m' he postrat.
No l' omplian sons alegres,
ni l' embaumaba cap flor,
y ses parets eran negres,
tan negres, com lo meu cor.
