Aquesta pàgina ha estat revisada.
de sobte vegí la terra:
en lo Gólgotha sagnant.
l' excels Redemptor dels homes,
¡en creu estava finant!
y s' aymant, sa tendre Mare,
qual viu amor no te igual,
veya 'ls butxins que 'l matavan,
veya los raigs de sa sanch!...
Al contemplar l' amargura
de martiri tant capdal,
lo dol niuhá en mes entranyes
ennegrint mon mantell blanch.
Las llágrimes que en mí tanco,
nasqueren aquell instant;
cada volta que 'l recordo
sobre 'l mon les vaig llançant.
Ventíjol que lleuger corres
per los ámbits del espay,
¿per qué ab tristesa tan fonda
sospiras de tant en tant?
¿Per qué al paçar entre 'ls arbres
mormolejas sons estranys,
y á voltas, me fas feresa,
xiulant á faysó de plany?
