Y de la terra, al punt mateix, brotaren,
com prodigi esplendent, millers de flors,
que del espay les aures embaumaren
ab may sentits olors.
Mes al véurer de Deu, la fáç hermosa,
al sentir sa grandesa y magestat,
torná d' encés color la fresca Rosa,
lo Pensament, morat.
Groga, la xica flor de l' Englantina,
la envellutada Fúcsia, bláu safí,
lo Clavell, roig, la Dália, carmesina,
y blanch lo Gesamí.
Y d' una á una, al punt, les flors novelles,
prengueren del color, los tons suaus,
y tingué 'l camp Ridoltes y Roselles,
Ginestes y Capblaus.
Y amant digué 'l Senyor: — Potent ja brilla
la nova creació que 'm demanéu;
del mon l' encant será, puix que n' es fílla
d' un grat somrís de Deu.
Gentils les flors, embellirán á l' hora
los camps, palaus, cabanyes y fossars,
y embaumará sa flayre encisadora
les grades dels altars.
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/183
Aquesta pàgina ha estat revisada.