Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/151

Si nostra terra es hermosa
quan l' ivern ab crua faus,
arrenca les verdes fulles
dels árbres mes enlayrats,
y mata les flors gemades
ab ses espumes de glás,
y tréu la pobre oraneta
de son niu arrecerat:
¿qué será quan l' afalaga
l' embaumat alé de Maig?
La terra, veçant de vida,
tapiça de flors los prats;
los árbres veçant de vida
omplen de fruyt son brancám;
les aus d' alegría folles
no paran son dólç cantar;
tot amor y goig respira;
sols lo monstre de cent caps
la ¡Guerra! l' açot dels pobles,
que 'ls Pirinéus ha passat,
aixeca en la nostra terra
son destructor estandart.
Ja han entrat per la Junquera,
ja han paçat per l' Ampurdá,
ja les cristallines aygues
del gran Ter han traveçat,
ja ressona en ses orelles
l' aspre crit dels campanars;