ni de doctors y clergues,— saber y prechs.
¡Allí está com l' argolla— que aferra al prest
Quan lo nou aymant parla, — d' amor y fé,
l' anell apar qu' escolta— pausat y quiet,
mes quan en ses mans belles,— estampa un bés,
l' anell se recargola— com fera serp...
Los ciris de l' esglesia, — tots s' han encés;
la nina hi va ab poncelles — de taronger,
son núvi l' acompanya,— bó y somriguent;
la comitiva avança — per tots indrets.
Lo sacerdot espera— del altá' al peu;
ab clara veu comensa — lo sagrament.
En los ulls dels dos núvis — hi brilla un cel,
per acabar la boda, — resta un moment.
Es l' anell d' esposalles— que 's beneheix.
Lo núvi al dit li posa, — brollant de pler:
Mes ¡ay! al ajuntarse — los dos joyells,
la nina cau en terra, — fent un gemech.
L' anell del mort me mata--¡Perdó Deu meu!
Abril, 1885.