La guerra sempre crua,— lo cridá un jorn;
los sagraments que 's feren, — los sap Deu sol.
— ¡Vull que m' estimes sempre!— deya éll conmós,
— ¡Sempre! repetía élla— com eco dolç.
Un anell, al antársen,— com á recort,
posá en sos dits dihentli— ¡Tanca mon cor!
y la nau va allunyarse — vers l' horitzont
y sa estela va pérdres,-del mar al fons.
Rera les aubes tristes,— dels jorns d' hivern,
venen les nits hermoses— del maig plahent:
als arbres sense fulles, — migrats y sechs,
segueixen les florides — dels atmetllers.
Rera les hores tristes — del dol cruhent,
la esperança marcida, — se reverdeix,
los recorts s' enmustian, — poch á poquet;
la jovenesa crida — ¡Joy y plaher!
La nina va aixugantne, — son plor de fel,
un altre aymant li parla — d' amor etern,
un altre cor batega— per ella ardent;
d' aquell que avans l' amava... — sols té un anell.
En son dit blanch y tendre,— hi ha restat ferm.
¡Tan ferm! que d' éll no 'l mouhen — eynes d' acer.
