Aquesta pàgina ha estat validada.
Y fugían lluny, mes lluny
Del llamp de la viva espasa:
Αxí poguessen fugir...
Del propi cor que portavan!
Y muts, en lo cor tot sech,
Seca la vista y badada
Sens veure res... sols l'horror
De la vida contemplavan.
¡Dolor primera del mon
Fonda, inmensa, solitaria,
Sense una veu ni un suspir,
Sens un gemech ni una llágrima!
Com aquells cors, lo desert
Sens una font ni una planta,
Nou imperi de la Mort,
Obria sa inmensa plana.
L'inmensitat devant ells
S'extenia desolada,
Y'l cel cendrós, endolat,
Un altre desert semblava.
La veu del trò may sentit
Parexia l'amenassa
De les venjanses del cel,
Qu'allá en l'altura s'armavan.
