Aquesta pàgina ha estat validada.
( 9 )
Es ninet totduna plòra;
Pero prest axuga 's plors,
Y camina, y may s'atura
P'es camí que veu mes prop.
Y mentras tant que fa via,
Sensa may pendre repòs,
Sent es bèl de sas auveyas,
Sent es cant des rossiñols.
Mira es camp que tot verdetja,
Y el veu brufat á radols
De floretas molt garridas
Que li roban es seu còr.
Ja 'n el mon res li fa falta:
Cuant allà té tantas flors
No es estrañy qu' olvid sa mara,
Ni qu' olvid sa seua sort.
Tant sòls floretas desitja,
Amb ellas pensa tan sòls,
Y mentras passa en replega,
En replega sas que pòd.
Veu despues lloir en terra,
Com crestay ferid d'es sol,
Una cosa que l'encanta
Y un florí li assembla d'or.
