sovint jo anava. No n'he volguda passar: es massa trista sense l'aucell la gabia.
Una vegada no més hi som estada, després de la teua mort: el dia del dol. Però llavors hi volatetjava encara la teua ombra. Allá s'hi era aplegat el floret dels qui't conegueren y t'estimaren... Espiretjaven els ulls; gemegaven els cors: tot era ple de recordanses teues. Y aquella onada de fonda simpatía, el passar remorosa per dins l'alberch abandonat y buyt, me feya bé, en mitj de la meua desolació.
Ara tornam estar escampats, cadascú pe'l seu vent,... y tot sembla igual que abans. Però no: tos bons amichs, Emilia, al acabar l'absolta, no hem apagada la candela. La feel y bona amor que't servárem, encara crema y cremará per tu, mentre'ns romanga un alê de vida.
Descansa en pau!
Son passats quatre mesos, de la teua mort ensá. ¡Quina mudansa qu'ha fet tot per mí, desde llavors!
D'aquells delitosos entusiasmes d'un temps, encara en neix qualcun a dins el meu redòl; però no duren una roada.
No poden trèure bruy, perque no posen rèl.
A les penes sí que les sent, ara més que may,
