Diuen les tristes mares, plorant desconsolades,
qu'en eix barco s'allunya jovent de molt valer,
que de ses llars partiren dexantles desolades
per l'ambició que'ls crida ab reclam mentider.
Y los vellets exclaman ab l'ànima afligida:
— ¿Ahont, fillets, vos porta vostre ambiciós arranch
sens pensar qu'a la Patria llevau forsa de vida
puix ab cada un de valtres pert un doll de sa sanch?—
¡Argonautes ilusos! potencia vigorosa
del cor de nostra patria, del país català,
¿per què dexau la terra del món la més hermosa,
sent ingrats al Altíssim que tal mare us donà?
¡Juguets sou de l'astucia d'ànimes avilides!
dexeu les ditxes certes per falses ilusions,
y, com de cabotatge profitoses partides,
cativats se us enduen, com remats de moltons.
¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la patria aymada
cap llassada prou forta que us puga deturar?
¿No teniu aquí pares, ni fillets, ni estimada?
¿No vareu aquí nàxer? donchs aquí heu de finar.
La fidel oreneta qu'en nostre alberch fa cria,
si en la tardor s'allunya a contrada distant,
tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia
torna a la dolsa patria, son niu antich cercant.
Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
