Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/63

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Puix ja lo moribon sent l'eficacia
de lo «postrer consol», ja sent la fè,
la esperansa y l'amor, fruyts de la gracia
que sols lo unit ab Deu dins del cor té.

Ja ab menor sentiment als seus fills mira,
y ja prorromp ab menos aflicció:
— Quí us darà amparo, fills!—La Providencia!—
respon lo sacerdot; — Deu, Deu y jo… —
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Y altra volta la clara campaneta,
inanimat heralt d'un Deu de pau,
alegra lo cor just qu'en ell confia,
y extremeix al inich del vici esclau.

Novament fòra portes y finestres
guspireja dels llums lo resplandor,
com los cuquets fosfòrichs que relluen
per los jardins en vespres de calor.

Y mentres per lo trànzit salmodia
lo ministre del cel ab to fervent:
T'alabam, Deu excels, y ab fe immutable
te confessam Senyor Omnipotent;

y mentres Jesucrist entra en son temple,
circuhit de prestigi y magestat,
entra en lo cel un'ànima joyosa,
y adopta tres fills més la Caritat.