Miserere, Deu meu, canta en la porta
l'apòstol de Jesús ab dolsa veu.
— Sí, — respon lo malalt, — ¡misericordia
tingàn d'ells y de mi, Senyor mon Deu! —
Calla lo trist per que son Deu arriba
dissipant del alberch la obscuritat;
tot respira consol, grata esperansa:
devant la mort brilla l'eternitat.
¡Oh, si pogués ma lira religiosa
ensalsar ab lo foch d'un sant esprit
lo gran, sublim y divinal misteri
de nostra religió prop d'aqueix llit!
¡Si pogués repetir una per una
les paraules més dolses que la mel
que lo ministre infiltra en aquella ànima,
per tants y tants dolors digna del cel!
¡Si dable fos compendre lo misteri
de bondat y clemencia singular
qu'al Criador uneix ab la criatura,
y al pecador en àngel pot tornar!…
Mes, callèm, y adorèm; front contra terra,
acatèm lo prodigi gloriós
qu'al abatut axeca y al fort postra,
premia al humil y abat al orgullós.
Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat revisada.
