Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/61

Y segueix la sonora campaneta,
missatgera ignocent d'amor y pau,
alegrant l'esperit del qui en Deu fia
y estremexent lo cor del vici esclau.

Al metàlich avís, s'obre la porta
d'obscura y miserable habitació,
ahont sospirs desgarradors ressonan
y los últims gemechs de l'aflicció.

¡Quants de dolors, miseries y agonía,
ocupan junts eix tètrich aposent,
ahont penetra la Bondat Divina
per donar recompensa al sofriment!

Aquí, lo fret ab son rigor tortura
y l'ayre que's respira es infectat;
lo mur tapissa molsa salitrosa,
lo peu rellisca en fètida humitat.

Aquí, jayent sobre asquerosa palla,
de l'existencia lo dolor postrer
sofreix un trist, al qual lo món olvida,
un germà nostre, un pobre jornaler.

Prop del seu jas tres infantets hi ploran,
sens mare, sens parents, sense consol.
 —¡Quí us amará, fillets!—son pare exclama;—
¡quí tindrà compassió de vostre doll… —