En creure y en amar mon cor s'emplea,
del cel comprench la misteriosa veu;
com lo bon pescador de la Judea,
per damunt de la mar de Galilea
jo assentaría sens dubtar lo peu.
¿No he vist, d'admiració y afecte muda,
al costat d'un sepulcre descobert
Marta als peus de Jesús reconeguda,
victoriosa la fè, la mort vensuda
y del sommi postrer Llàtzer despert?
Esperits forts del món, pobres cucales
qu'al Rey del univers no veyeu may,
ni de les nits en les lluentes gales,
ni quan, baxant del huracà en les ales
y en sos carros de foch, solca l'espay.
Del Mongivel en la nevada altura
¿no l'admirau en lo plomall candent?
¿No us anima en lo sol sa essencia pura?
¿Quí, si no es ell, l'impuls del mar detura?
¿Quí al cego acàs imposa moviment?
Creure es viure;'l dubtar, fera tortura
qu'enerva poch a poch vostre esperit;
la fè divina al cor dona bravura
y enalteix a l'humana criatura
donanti per herencia l'infinit.
Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat revisada.