A Deu lloant ab tos cantars melosos
mos pares m'adormiren dins lo bres,
y ab tots cendals, els serafins gloriosos,
pabellons axecaren vaporosos
per que la llum del mal no'm despertés.
Tu m'has mostrat visions encantadores
qu'alegraren ma infancia y joventut,
tu has mitigat mes penes destructores,
y de ma vida en les postreres hores
tu'm donaràs l'eterna beatitut.
Tu, en la gran pedra triangular posada
ahont son nucli té la creació,
m'apar que dius a la rahó extraviada:
«Jo só de veritats arca sellada,
»la fortalesa de la vida só.»
Oh, filla del empir! no en và escondexen
ta vista virginal los plechs d'eix vel,
per que quan més nostres sentits patexen,
més lo poder del Criador conexen,
més lliure l'esperit vola pel cel.
Sí, sí, jo crech, jo veig la misteriosa
armonía del món per Deu creat,
jo entroviro una gloria lluminosa
premi de la virtut que valerosa
amà, lluytà, patí y ha triomfat.
Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat revisada.