Fins dompta dels selvatges la bravura,
fins en los sers irracionals influeix,
fins la mare natura
al home sa cultura,
ab flors y fruyts copiosos, li agraheix.
Mes, anar dèu la gratitut per vía
a la dels beneficis diferent:
secret lo favor sía,
emperò ab hidalguía
públich lo fasse al món l'agrahiment.
Qui benfets sembre, oblídels ab prestesa,
mes gràvels lo qui'ls reb dintre son pit,
y obligat ab fermesa
reste, sense baxesa,
al benfactor sotmès l'afavorit.
Si agrahiment debem als qui de vida
nos vestiren despulla material,
¡oh! quant més y sens mida
nostr'ánima agrahida
estar deuría al qui la fa immortal.
Y per tant, qui d'eix dèbit foll renega,
té l'esperit malalt, lo cor marcit;
qui lo recort ofega
del be rebut, ò'l nega,
sía del cel ò'ls homes aborrit.
1881.
Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/152
Aquesta pàgina ha estat revisada.
154
massanès
