Si un infortuni sos consols reclama,
ab amorós dalè ansiosa hi vola;
rès la detura si'ls dolors la cridan,
los sols, los gels, la mort sofreix gojosa.
¿Quín desconort hi hà que no mitigue?
¿quín amarch sofriment lo que no endolsa?
¿ab quín contagi de la mort no lluyta
arrancant mils de preses a la tomba?
Es cèlich son accent, y sa mirada
brill de puresa té qu'al vici imposa,
y tal respecte ses virtuts inspiran
qu'àngel la creu l'escèptich y no dòna.
Y es ver àngel de pau en mitx les lluytes
y'ls espetechs de los canons qu'atronan
y entre'ls xiulets de la mortal metralla
que com roent granís prop d'ella tomba…
Oh, immensa abnegació! pietat sens límits,
que de ta lley d'amor, Deu meu, son obra,
puix forsa tal a l'ànima senzilla
la catòlica fè solament dòna.
Y no tan sols entre mortals desastres
exa admirable dòna'ns aconorta;
la qu'en mitx dels combats, ferma y serena,
dels misèrrims ferits la sanch estronca,
Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/141
Aquesta pàgina ha estat revisada.
