Aquesta pàgina ha estat revisada.
fixin sa trista mirada
en eix iris celestial
que't volta, ma bona Fada,
y l'ànima desmayada
recobrarà esfors vital.
Pobresa, trista pobresa,
albèrgala dins tot pit;
cors hont la mort dexa impresa
la marca de sa feresa,
mirèula de fit a fit.
Y ella ab sa piadosa influencia
sants consols us donarà,
y ab suavíssima eloqüencia
calmarà vostra impaciencia
mostrantvos un més enllà.
Esperansa, virtut bella,
no t'apartis may de mi,
sigues benfactora estrella
qu'ilumini ma parpella
de la vida en lo camí.
Per que, en mitx d'exa bromada
de ficticies ilusions,
la meva ànima enganyada
no caygui desatinada
en un abisme sens fons.
1878.
