Aquesta pàgina ha estat revisada.
Mirèu que la desditxa
fa por al món,
mirèu qu'ell va apartantse
del meu entorn.
¡Oh Deu just! fèu qu'al manco
al meu costat
algun efluvi quede
de l'amistat!
Mes ¿per què, per què m'apuro?
Si abandonada haig de ser,
mentres Deu no m'abandoni,
està ab mi lo món enter.
Fou un temps qu'ab foll deliri
va mon front de llor cenyir…
sens que ningú se'n esmente,
viure puch ara ò morir.
Ningú veu, ni a ningú importa
que mon pobre ferit cor
una llàgrima afegexi
en eix mar immens de plor;
puix los llassos que m'unían
a la terra, s'han trencat;
so vela desamarrada
pels cops de la tempestat;
