Pàgina:Poesías jocosas y serias del célebre Dr. Vicens García (1820).djvu/23

Aquesta pàgina ha estat revisada.


SONETO IV.

Indiferencia del autor á las bravatas dels poderosos simbolisats en Apolo.

  Los raigs del orient desembaynaba
Apolo irát, y en espantable guerra,
Per las concavas bocas de la terra
Al tártaro enemich ferir pensaba.

  Cruxía l' vent llibert, Neptu bramaba,
Los Tritons rebullian baix la terra,
Peneo en sas arenas se soterra,
Tement si acás de Dafne s' recordaba.

  Las ninfas transparents espavoridas,
Als retrets dels cristalls fugen cuitadas,
Y dins la propia font encara temen,

  Caentme per los prats de esmortuidas;
Dels Fannos sos amichs desamparadas;
Mes que se m' dona á mi, que á tots los cremen?


SONETO V.

Á la majordona del autor, que pelant una faba una vetllada, li caigué un tros de dent que tenia en la boca,

  Sola una mitja dent que li restaba
De las demés á ma arrugada tia,
Ab la cual mil hassanyas emprenia,
La altre nit li va caurer, pelant faba.

  Turbás', y diu molt enujada y brava;
En faba tot mon mal cifrát venia,
Tallant desde la flor primera mía,
Á fins esta penyora que m' restaba.

  Jo detinguí la risa, y á la vella,
Consolantla, diguí: Que ab las genivas
Iguals, me pareixia mes graciosa;

  So es que m' feya mes riurer: Pero ella,
Llansantla alegre entre las flamas vivas:
Maleita, diu, la dent tant enfadosa.