va la creu de María Lluisa dins d'un estoig, y libre de gastos. No la vaig volguer. «Anda, — li vaig dir al criat, — dí á la persona que te hace venir, que muchas gracias.» Y a la cuenta, a la nit del jaleyo, portava un assiento que nada menos era una camarista de la Reyna mare, y'm va volguer fer aquella francesilla, agrahida de que li hagués salvat la vida y'l puntdhonor. ¡Pobra senyora! encara no fa tres anys que vaig rebre una carta al Riu de la Plata, en la que'm deya: «Vénga usted a Madrid, no sea usted majadero: véngase, que aquí le colocarémos en un empleo de alta categoría.» Fa poch temps qu'es morta; y la derrera paraula que va dir, va ser: «Sobre todo no olvidar á Virolante, aquel que me salvo la vida cerca de Calatayud.» ¡Era una reyal dama! Aquesta gent quan estima s'hi coneix; no desoblidan may més.—
· · · · · · · · · · · · · · · Tothom té la seva flaquesa en aqueix món; hi hà indíviduu que
