Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/85

anar lo cotxe com un bressol; pego molinet ab la vara y no topo en lloch: altra vegada la matexa quietut com abans del ataque. Trech la petaca, m'assento al guarda-rodes de la carretera, cargolo'l cigarro y l'encench, y a cada pipada la resplandor me feya veure un mort; vaig comptar dotze còssos; no sé si n'hi havía més, per que a mitx cigarro'l vaig llensar, cansat de veure llàstimes; tots estavan ageguts de boca terrosa ab la ferida al cervell. L'endemà la Guardia Civil ne va trobar no sé quants més escampats per aquelles garrotxes. Jo us diré: fugían bo y dessangrantse, y allí hont acabavan lo resuello allí queyan. Tots tenían la ferida mortal. Però després, les angunies y'l conflicte'l vaig tenir dintre del cotxe: aquells crits d'assistencia y de socorro a María Santíssima y a Sant Felicià, capità de lladres, enternían lo cor d'una persona. «Psit, — los hi vaig dir; — calma: si es cosa de sangrar a algú, que s'aguanti la basca fins a Calatayud: tinch los ulls enterbolits de vermellor: no vull més tumíes.» ¡Però cà! tots, al vèurem sano y salvo, de la matexa alegría,