Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/73

guessis a afalagarme ab ton mortal abràs.
 Dígamho, oh Mort, tu qu'has marcit tantes hermosures, tu que te has enamorat de tantes verges, ¡amiga sola! dígam que recordas ma Angelina y que guardas, ¡per mi no més! aquella mirada que confià als teus ulls per que me la reflectessis ab la fidelitat del mirall.
 — ¡Oh, mon fill, per què esmentas ditxes passadisses, si rès pot durar en aquest món! No m'entristexis ab ta pena; si quan los meus ulls te revelin aquell mirar, lo teu còs, pobre enamorat, s'abaterà en la terra y no podrà gaudirse ab la resplandor que cercas, que jo no puch servar més qu'ombres tristes. Alegrèmnos: míra que bonich es tot; guàyta amunt, enlàyra la mirada; míra com canta Deu en exes magnificencies de llum, en exos vapors acolorits; míra'ls espays com se poblan d'aucells; respíra aqueix ayre blà y suau; guàyta com puja tot vers al cel: perfum de flors, cants de les aus y pregaries dels que sofrexen. Marxèm amunt també, oh mon fill, qu'hi hà assí baix qui té gelosía; anèm amunt ab