lo moncador de la butxaca, estenentlo sobre un tamburet y assentantse guaytant al carrer ab molta satisfacció. — Per mi no més hi hà dos Sants: lo meu y Sant Antoni.
— Què dius ara? — exclama esparverada la senyora Caterina.
— Ja veuràs; jo no vull fer cap mancament als altres. Pel meu modo de pensar, son los Sants que tenen més reputació; espérat, dòna, no't senyis, que no dich cap cosa fòra de lloch. Axò ve a ser com les currutaques. Lo jove tría la minyona que li agrada més, y aquesta, no cal que't cansis, es la més maca y la més afavorida de totes. Lo jove, com que l'afició no li fa perdre'l conexement, be'n veu d'altres que son boniques, y tenen bon ayre de caminar y fan goig als ulls. Està be; li passan pel costat y, rès: serio. La més maca es la més maca, y com la seva non troba cap. Donchs, pel mateix terme, a mi qui'm tregui Sant Joseph y Sant Antoni'm dexarà'l calendari com un pis per llogar; y la voluntat que tinch als meus Sants no la puch posar als altres. Ja veuràs, les aficions no'sgovernan.
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/30
Aquesta pàgina ha estat revisada.
