— Alabat sía Deu! — va respondre la mare sospirant; al cap d'una estona afegí: — si ho sapiguessen més de quatre, que per nosaltres, pobres, la única ditxa es lo treball y que no tenim cap més logro, potser no tindrían tanta cruesa.
— Pare, — vaig preguntar després interrompent la quietut, cansat de veure'ls raigs d'espurnes y de sentir espeternegar les brases; — ¿que no vindràn los Reys?
— ¡Los Reys! — va respondre la mare malhumorada, — los Reys se'n descuydan sempre dels pobres.
— ¿Que'n som nosaltres de pobres, pare?
— Mundà, pòsa'l sopar a taula. Aquest xicot ab ses preguntes me fa més frente que no pas lo majordom quan m'ha dit que plegués.
— ¿Que'n som de pobres, mare, nosaltres? Que no vindràn los Reys?
— Vés, no m'amohinis. —
Lo sopar va ser molt trist; lo pare callava; la mare, de tant en tant, al girarse, s'axugava'ls ulls ab lo devantal.
Pel carrer se sentía'l ressò dels corns y trompetes y la cridadissa
