cerdots s'acostaren al peu de l'Ara, axecaren sos ulls cercant la Verge, y elevaren ses veus a sa lloansa; y veus y mirades se'n anaren condolides amunt, qu'en aquell altar la Verge havía sigut destronada...
Les atxes flamejavan somogudes pel vent, sa tremolosa claror s'enfilava per les parets y les revestía ab esquinsos brillants; penetrava en les hornacines y també fugía al veure aquells sants destroncats, aquells querubins sense ales y aquella Mare de Deu sense figura.
Nosaltres que, separats de la comitiva, escoltavam la Salve y les lletaníes, poguerem gosar altre cop de una ilusió y un encantament, que tenía totes les semblanses de la veritat. Després tornà la quietut: la fosca y les ruines tornaren a abrassarse; sols Deu sab si algun día s'acabarà aquesta tristesa, més feréstega que la mort, y la pau y'l repòs regnaràn en la sepultura dels reys d'Aragó.
Y adeu, amich Joan: si no torno a escríuret, pènsa que no serà per falta de diligencia; pensa tot lo que vulguis, y ademés, que so molt ton amich.
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/208
Aquesta pàgina ha estat revisada.
