Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/199

sobrer de sòn y fatigat del viatge; tinch de rescabalarme, ò'l meu còs ne valdrà de menos. Los ulls, exos ulls qu'a tothom li son reconeguts com lo mirall de l'ànima, com lo reflexo del enteniment, la suma y estracte de tota activitat y vivesa, se'm clouen, bon amich Joan, y per mi, ara per ara, venen a ser les càpsules de la sòn. Adeu, abans no m'escapi'l primer badall; vaig a recolzar lo cap en l'amorós coxí... ¡Oh, dols coxí! al que jo confiava un día tots los desoris de tormentoses passions. Vína a pendre etxura de ma cara, y escólta, que't parlaré en somnis dels nous amichs: Pizcueta,'l d'imaginació ardenta y eloqüentíssim parlar; Brel, l'excelent artista; Domènech, lo de la barba rossa, qu'axís com cautiva als amichs, tinch recels de que ha de guanyar molta gloria ab les amigues; Reig y Flores, (vaya con Dios, tú, terroncito de sal azucarada!); Vives Ciscar, jo escolto encara embadalit sa felís improvisació; y'm recordo també de sos versos oportuníssims, amable Cebrian. Y finalment, pacte ab vostè, don Teodor, per que estrenye la mà a don Felicíssim, a Pas-