de les maduxes y en tots los rostres un mitx-riure de goig y satisfacció.
Després, en lo meu temps, quan la Lluisa passava, venían los dòls de l'ignoscencia y'ls sofriments. Los jòchs se sospenían més dejorn per anar a estudiar en una tauleta ab un llum tristet, sentint la frisansa dels panallons y'ls ulls plorosos devant d'aquells llibres ab cobertes antipàtiques de pergamí del color de malaltía ò de dejunis. En lo carrer s'oía la veu d'altres noys més ditxosos qu'encara jugavan cridant: ¡Santiga! ¡Oh baxa! Los crits se debilitavan y's perdían... En lo meu llibre, los verbs irregulars que'm feyan sòn, ò les operacions d'aritmètica, que ja ho veya jo per intuició que era una ciencia que no anava be pel clima d'Espanya, y qu'ara ho veig millor y'm surten a acreditarho tots los ministres d'Hisenda qu'han existit a la nació. Cap n'ha exit que sapigués contar just; a tots los hi han sobrat deutes.
