Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/170

Dexava'l tirapeu, afluxava'ls nyinyols per no fer ganyotes, y's quedava com un enze mirantla, perdent feyna y donant ganancia als ulls.
 «Senyor Colom, que no'n vol avuy?... ¡Pts! lo que vostè compraría no va a mercat, fill meu. Té de fer com aquell Pajarito que bevía sempre, ¡pobret! Fúgi d'aqui! ¿que no ho repara que no hi té trassa a tirar amoretes? ¡No veu que la gent se pensaría si m'he casat ab algun parent del avi? Y després, me dirían la Lluisa sabatera, y jo vull ser la maduxayra; ¡Senyor Colom!»
 Y per axò, tot dient, no perdía feyna; per tothom tenía una paraula galana. Totes les noyes, per ella, eran serafins; y'ls ho deya axís mateix; a les casades, bones mosses, y tampoch hi tenían rès que dir. Don Bartomeu, lo cònsul, lo senyor marquès y'ls altres nobles de la cantonada, hi enviavan los seus criats ab grans plates de porcellana a comprarli maduxes; desde'ls balcons, posats ab bata, somreyan sentint los jaleyos de la ditxosa maduxayra. Quan se'n anava dexava un rastre perfumat d'aquella olor ensenyorida