nen que'ls requería ab més candorosa solicitut. Jo, tot crexent, los anava oblidant... Malsaguanyats per oblidarlos: eran tan hermosos, que no recordo haver vist may altres fesomíes tan perfectes com les que jo imaginava que tenían. Ara, ab los avansaments de la època, casi be ni es lícit pensar ab aquelles pietoses ingenuitats. Tothom diria: «¿Tan gran y va a la font?...»
Però haig de dir lo que sento: a vegades quan me trobo sol, fòra de casa, en un quarto de posada, a deshora de la nit, (per que a la fonda no convida lo anarsen dejorn a retiro), y sento, vull dir, no sento rès; aquella quietut me fa feresa, me'n vaig a descansar ab recansa, y voldría no haver crescut per poder tenir altra volta'ls dolsos coloquis ab aquells àngels que'm feyan companyía y que'm tenían l'ànima robada. ¡Considérin si n'estich d'atrassat! Ja'm sembla qu'algú'm dirà — com en aquell temps de l'infantesa — lo mateix que'm deya don José després d'haverme preguntat lo qu'eran números díjitos: «¡No'n farèm rès d'aquest xicot!»
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/165
Aquesta pàgina ha estat revisada.
