Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/149

 — Fés lo favor de tancar lo balcó; ¿que vols que m'arreplegui una ayrada?
 — ¡Una ayrada! la bànova déus voiguer dir que l'arreplegaría, qu'es la que s'esposa; si tu no més hi arriscas la punta del estrenyacaps! fòra del bulto que't representa, en aqueix llit ni sembla que Pepa hi haja.
 — ¡Que n'ets de mofero! ¿vols ferme la caritat de callar, si pots?
 — ¡Ay, ay! no cridis, reliquia, que te podrías apitjorar... ¡Xist! míra, míra, jo mateix me renyo.
 — Te pensas ser molt graciós, y crègas que les teves facecies tenen ben poca sustancia.
  — Be, Pepa, sosségat; entre marit y muller ja's poden gastar certes bromes. ¿Que vols que de bon matí ja estiga ab murria, y ab uns bigotis que jo mateix me fassa feresa? Dòrm, cotoliu enniuat, dòrm, que l'home de casa ja't plany. ¡Pobreta! A la flor de la joventut, tenir una sòn tan declarada, que ni ab sustos se li pot estroncar!
 — Que n'ets de ximple!
 — No t'hi enquimeris, Pepa, que lo teu mal no vol soroll; pòsat tran-