sirèm; té, ja l'he enclosa com un burinot, entre vidre y porticó.
— Que'n tens poca de solta!... Déxam estar en pau, d'una vegada; en tota la nit no he pogut aclucar los ulls, ab aqueix dolor de costat.
— Bo! ja hi som; potser es un flato; ¿vols rosegar cumí? però, cà! més aviat son els nervis ò l'histèrich. Potser pendrías tila, una tasseta de valeriana, fulles de llimoner?... ¿A quín cantó dius que'l tens, lo dolor?
— ¡Ay!... al costat dret.
— No t'espantis; al dret ray! al altre'm faría por, qu'hi tenim la pèndola. Escólta: y si fessem una cosa? si provesses de dormir mitj'horeta de l'altra banda, potser ab lo mateix pès del còs estampirías lo mal y no podría respirar; què't sembla?... No respons y tornas a ferte serenata ab lo contrabaix?... senyal que hi hà millora. Dòrm, dòrm, infanta d'Espanya.
— Ni may que calleses. Quín home! axò es un verdugo; ni de día, ni de nit, puch tenir repòs.
— Faltas, Pepa, que som a la matinada.
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/148
Aquesta pàgina ha estat revisada.
