tot ho resolen per l'indret de la conveniencia. Y quedan tan apesarats, que qualsevol que'ls senti creurà que tan mateix se mortifican.
¡Quína pena, en lloch de fruyta del temps, dolsaynes de ca'n Llibre ò neuletes del Forn de Sant Jaume!
Però, al cap de pochs díes, com que més hi podía'l temor que la medicina, vínga fer maletes y omplir mundos y marxar en lo ferro-carril.
Jo crech que si no fugen, tots eran víctimes fulminantes de la sospita y
que se'm morían pels replans de la escala d'un atach cerrat de parte telegràfich.
Alguns metges, en lloch d'assossegarlos, los esveravan y's feyan còmplices de la malaltía ab unes noves y uns calendaris de pura-pensa, qu'acabavan de trastornàlshi la naturalesa.
De modo que'ls infelissos ja no sabían de quina manera alimentarse; tot s'havía de bullir: lo vi, lo formatge, l'aygua del lavabo y la de beure; los tomàtechs, posats en fresch al fornillo; y si tenían dalera de pendre mantecado, de primer l'havían d'escaldar y bèuresel com un caldo de la reyna.
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/126
Aquesta pàgina ha estat revisada.
