Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/102

Aquesta pàgina ha estat revisada.

xo de punt, m'hi quadro al seu davant com un gall dindi, se'm va posar una vena als ulls, que no sabía lo que'm deya, y, fillet, a boca de canó n'hi bescambío uns quants dels de primera classe, que'l vaig dexar tapat sense respiració. M'hi vaig desmandar: allò era un infern a tot caliu; les paraules m'exían de la boca com garbons encesos; a cada pitrada meva, don Pau feya una extremitut com si li anés a venir lo ball de Sant Víctor. M'exían renechs de totes menes; punxaguts del cap d'amunt y del cap d'avall com centelles y ab fibló emmetzinat; era una tronada de cohets borratxos. ¡Ni una rata pinyada a les brases! Per final, sens rependre alè, n'hi etjego de repente un enfilall pels bigotis, d'aquells caragolats de punxa de barrina, que, noy, me'l varen rependre; ¡groch, afinat, com un difunt de cera! M'hi vaig esbravar, Badó!
 — M'haguera agradat sentirlos... Noy, porta més beure... ¿Veyàm, dígals?
 — ¡Cà.., barret! es privat. Tinch ordres series.
 — Vaja, ximplet; quan l'intent no es de fer mal...