Pàgina:Poblet (1910).djvu/17

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
17
Poblet

capdell de fil, descapdellantse al compas del moviment de les agulles.

—Quina terra es aquesta en la qual els homes viuen tant afeminats?—vaig dir-me mentalment.

Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com se veurà més endavant, res tant errat com aquest judici.

—Déu lo guard, senyor Manel,—va dir-li, al passar, el moço de peu que m'acompanyava.

Jo vaig saludar-lo també per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava apoiades a ran del nas, va contestar a la nostra salutació.

—Qui es aquest senyor?—vaig preguntar al moço.

—Bé prou que'l coneixerà aviat,—va contestar-me;—perquè aquí, fòra del metge, l'apotecari, el mestre i algun altre més, pocs són els senyors amb qui podrà freqüentar-se. Nosaltres—continuà—li diem el frare, perquè ho havia sigut de Poblet.