jutges no tenen l'obligació d'ésser socràtics, ni — la qual cosa és més greu — els mots «a consciència» en sentit jurídic no tenen res a veure amb la definició de la «consciència» que la filosofia de Sòcrates ofereix.
Una altra argumentació és, però, més característica per a aquest seguit de paranys de què parlem. Meletos acusa, com és sabut, Sòcrates, de no respectar els déus de la ciutat d'una banda i d'introduïr-ne de nous per altra banda. Però, desconcertat per l'interrogatori de Sòcrates, arriba a dir que Sòcrates no creu en cap déu, és a dir, es posa en flagrant contradicció amb els termes mateixos de la seva acusació. Sòcrates, per mitjà d'un sofisme evident, justifica aleshores la seva fe en els déus, reduint la seva divinitat familiar a les divinitats filles dels déus i provant que, per tant, creu en els déus. Com es veu, les argumentacions socràtiques de l'Apologia no són pas un model de solidesa.
Per altra banda certs arguments favorables a Sòcrates, no són adduïts en la seva defensa, almenys segons la versió de Plató. Per exemple, manca el que es troba a l'Apologia de Xenofont:[1] l'al·lusió a la seva assistència a totes les festes de la religió oficial.
Hom diría que la seva defensa és poc hàbil. És que Sòcrates, com diu Ritter, no tenia cap interès a ésser absolt? Nosaltres creiem que l'Apologia mateixa ens indica quina era la intenció de Sòcrates. Sòcrates es presenta disposat a fer tot el possible per a ésser absolt. Tot el possible, llevat d'allò que sigui indigne d'ell. Sòcrates no és un suïcida. La seva defensa no és un discurs destinat a la posteritat, és un discurs dedicat a inclinar a favor seu la majoria dels seus jutges, però amb les limitacions que comporta de tenir una consciència moral prou fina per no admetre d'ésser absolt per mitjà d'un engany, baldament aquest engany fos justificable, àdhuc inexistent als ulls de la majoria dels homes.
Per això renuncia — en Plató i probablement en el discurs històric — a l'al·lusió a la seva assistència a les festes religioses. Perquè, malgrat el νομίζειν, el que es discutia no era el respecte exterior que Sòcrates tenia als déus de la ciutat — car els atenesos sabien que Sòcrates complia exteriorment els seus deures religiosos — sinó la seva fe en aquells déus. Amb l'afirmació de la seva assistència a les cerimònies religioses té Sòcrates un triomf purament verbal sobre els seus acusadors; el sentit profund de l'acusació resta en peu. Sòcrates sap prou que en aquest aspecte de l'acusació els acusadors tenen raó. No en l'apreciació dels fets certament, però sí en els fets mateixos. El més formidable atac contra la religió grega és el descobriment de la consciència moral per Sòcrates i del fet de la intrínseca bondat o maldat de les acusacions, independentment de cap analogia amb cap passatge de la mitologia grega.[2]
Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/39
Aquesta pàgina ha estat validada.
