Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/38

Aquesta pàgina ha estat validada.

més discutits és si Sòcrates es negà a proposar cap pena de cap classe, com diu Xenofont,[1] o bé proposà, com diu Plató, d'ésser mantingut al Pritaneu, i només després d'això, a precs dels amics, proposà una multa. Apareix més versemblant la primera versió. Però Ritter dóna un argument a favor de la versió platònica dels fets, que al nostre entendre és conclusiu. Un cert nombre de jutges (segons Diògenes Laerci[2] vuitanta) que havien votat per la inculpabilitat, votaren després per la mort. Només l'atrevida proposició de Sòcrates, d'ésser mantingut al Pritaneu, pogué decantar els jutges a cometre tal enormitat. En els dos primers discursos de Sòcrates trobem, doncs, probablement, una reproducció estilitzada dels discursos pronunciats pel filòsof davant dels seus jutges. El tercer discurs és un epíleg piatònic, on l'autor, en un to radicalment diferent de l'usat pel mestre, tracta de superar les menudes circumstàncies, per tal d'interpretar el drama socràtic com el que era : com un moment de concentració, de congestió diríem gairebé, dels processos ideològics fonamentals i de les línies històriques essencials, en el destí d'un home.


III. — L'APOLOGIA PLATÒNICA


 Si hom examina atentament l'argumentació de l'Apologia platònica, notarà amb sorpresa que les afirmacions de l'acusació sovint no semblen contestades sinó amb paranys, moltes vegades molt aparents, posats als acusadors. A l'acusació de corrompre la joventut respon Sòcrates, entre altres coses, que no és a priori creïble que ningú corrompi a consciència una persona amb la qual estigui en tracte, car, un cop tornat dolent, el corruptor mateix com els altres pròxims rebran aviat les conseqüències de la seva maldat. A això podria respondre Meletos: és creïble que la persona que ha infiltrat el mal a un altre no tingui mitjans per a defensar-se del mal que ella mateixa ha causat? En aquest cas per al corruptor no hi ha perill, només hi ha perill per als bons que volten el corromput. Es clar que el sentit dels mots «a consciència» és que — i això és en el centre de les idees socràtiques, — ningú no fa el mal sinó com a conseqüència d'un error i per tant d'un desconeixement; ningú no fa el mal sinó perquè es pensa que, en cert sentit, és un bé, és a dir, el mal no es fa mai «a consciència.» Però ni Meletos ni els

  1. Apologia, 23
  2. II, 42