Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/264

re, sinó l'endevinaire a les ordres del general. No diem això, Laques?
 Laq.— Això mateix.
 Sòc.— Què, doncs? Tu estàs d'acord amb nosaltres, Nícias, que la ciència és sempre la mateixa, si es refereix a la mateixa cosa, tant si es refereix al futur, com al present, com al passat?
 Níc.— El que és jo, així m'ho sembla, Sócrates.
 bSòc.— I tu dius, mon bon amic, també que el coratge és la ciència de les coses que cal témer i de les que no cal témer, no és cert?
 Níc.— Sí.
 Sòc.— I havem convingut que el que cal témer és sempre un mal futur i el que no s'ha de témer, un bé.
 Níc.— Ben cert.
 Sòc.— Però la ciència de les mateixes coses és la mateixa tant si es refereix al futur com a qualsevol altre temps.
 Níc.— Així és.
 Sòc.— No és solament la ciència del que cal témer i del que no cal témer el coratge, car no es refereix solament a allò que ha de venir, bo o dolent, sinó també al present i al passat i a tots els moments, com totes les altres ciències.c
 Níc.— Sembla.
 Sòc.— Així, doncs, Nícias, la teva resposta comprenia si fa no fa la tercera part del coratge; mentre que nosaltres et preguntàvem què era tot el coratge. Ara resulta, doncs, que segons els teus raonaments el coratge no és solament la ciència del que cal témer i del que no cal témer, sinó que gairebé el conjunt de tots els béns i de tots els mals en qualsevol relació que estiguin, fóra, segons dius ara, l'objecte del coratge. dDius que cal fer aquesta modificació, Nícias, o no?
 Níc.— Així m'ho sembla, Sòcrates.
 Sòc.— I et sembla, oh admirable, que mancaria res de la virtut a l'home que conegués tots els béns en totes llurs formes