vard i amb ella s'ha refiat, no farà sinó mostrar més clarament què tal és; si al contrari és valent, observat com serà per tots els altres homes, només amb una petita falta en tindrà prou per exposar-se a la critica més cruel. Car hom és tan envejós dels que fan veure que coneixen aquesta ciència, cque si no es dintingeixen extraordinàriament de tots els altres pel seu coratge, no tenen mitjà d'evitar el ridícul, quan diuen que posseeixen aquesta mena de coneixements.
Això és el que penso, Lisímac, sobre l'esforç per adquirir aquesta ciència. Convé, però, tal com he dit de bell principi, no deixar anar Sòcrates, sense haver-li demanat el seu parer sobre la qüestió.
Lis.— Jo te'l demano, doncs, Sòcrates; car sembla que el nostre conciliàbul necessita un àrbitre dque resolgui en darrera instància. Car si aquests dos haguessin estat d'acord encara ens en podríem passar; però, — ja que, com veus, Laques i Nícias han exposat parers contraris — cal que t'escoltem a tu per tal de saber per qui dels dos et decideixes.
Sòc.— Què, doncs, Lisímac? Allò que la majoria de nosaltres trobem bé, creus que s'ha de fer?
Lis.— Com s'hauria de fer altrament, Sòcrates?
Sòc.— I tu, Melèsias, també ho faràs així? Si el consell es referís a equins exercicis hauria de fer en matèria de gimnàstica el teu fill, creuries a la majoria de nosaltres o a bé aquell d'entre nosaltres que hagués estudiat i practicat al costat d'un bon pedotriba?[1]
Melèsias.— A aquest evidentment, Sòcrates.
Sòc.— A ell, doncs, escoltaràs més que a nosaltres, que som quatre.
Mel.— Potser sí.
- ↑ Mestre de gimnàstica que tenia alhora a son càrrec la cura de la salut i l'ordenació de la vida.
