Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/196

S.— Ara bé: no és cert que demanar amb solta és demanar-los allò que ens manca d'ells?
E.— Què demanaríem sinó això?
eS.— Altrament, fer els presents amb solta no és donar-los en canvi allò que els manca de nosaltres? Car no seria raonable de donar a ningú presents que no li fessin falta.
E.— Tens raó, Sòcrates.
S.— La pietat, doncs, seria una ciència d'una mena de comerç que hi ha entre els déus i els homes.
E.— Ciència comercial, si et plau anomenar-ho així.
S.— No hi ha res que em plagui si no em sembla que és veritat. Però digues-me, quin guany hi ha per als déus en els presents que nosaltres els fem? Car els presents que ells ens fan són ben clars. 15No hi ha cap bé que no ens sigui donat per ells. Però del que prenen de nosaltres quins avantatges ne treuen? Els fórem tan superiors en el comerç, que prendríem d'ells tots els béns, mentre ells de nosaltres cap?
E.— Què, doncs; et penses, Sòcrates, que els déus tenen un guany del que nosaltres els donem?
S.— Quins serien sinó els nostres presents als déus, Eutífron?
E.— Quins vols que siguin sinó el respecte i els honors i el que ara mateix deia, una manera d'ésser-los agradables?
bS.— Així, doncs, Eutífron, l'acció pia és agradable als déus i no convenient ni estimada per ells?
E.— Jo, sigui com sigui, penso que primer que tota la resta, la pietat és especialment estimada.
S.— Sembla, doncs, ara, que la pietat és allò que els déus estimen.
E.— Just.
S.— I dient una cosa així, t'admiraras que els raonaments no s'estiguin quiets, sinó que es moguin, i em tractaràs de Dèdal, tu que ets molt més hàbil que Dèdal, car els saps fer girar en cercle? O és que no t'adones que tot el nostre raonament ha donat una volta i és ara al mateix lloc que abans? cTu et recordarás