Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/192

 S.— Ans bé la utilitat.
 E.— És clar.
 S.— Per tant la pietat, essent la cura dels déus, és útil als déus i els millora? I tu estaries d'acord en això, que quan fas un acte de pietat millores algun dels déus?
 E.— Per Zeus, això sí que no.
 S.— Jo tampoc no crec que tu vulguis dir això, Eutífron. Ben cert que ni de lluny no ho crec. Justament per això des del començament t'he preguntat dquina mena de cura era la cura dels déus, perquè no crec que puguis voler dir semblant cosa.
 E.— I tens raó de no pensar-ho així, Sòcrates, car no vull dir això.
 S.— Està bé; quina mena de cura dels déus seria, doncs, la pietat.
 E.— Aquella, Sòcrates, que els esclaus tenen pels senyors.
 S.— Ja ho entenc, fóra com una mena de servei als déus?
 E.— Exactament.
 S.— Em podries dir ara, els servidors dels metges amb quin objecte fan llurs serveis? No és per la salut?
 E.— Sembla.
 eS.— I bé. I els servidors del naviler amb quin objecte fan llurs serveis?
 E.— És evident que amb l'objecte de construir navilis.
 S.— I els servidors dels arquitectes, amb el de construir cases?
 E.— Sí.
 S.— Digues doncs, car amic, els servidors dels déus amb quin objecte els podrien servir? Car és evident que ho saps, per tal com dius que comprens millor les coses divines que ningú.
 Ε.— I ho dic amb raó, Sòcrates.
 S.— Digues, doncs, per Zeus, quina mena de cosa meravellosa produeixen els déus gràcies als serveis que nosaltres els prestem.
 E.— Moltes i molt belles coses, Sòcrates.
 14S.— També en produeixen els generals, amic meu. Però tu