tor usa en una època «llevat de» de preferència a «fora de»; en una altra època, l'ordre de preferència s'ha invertit.
Resulta, en fi, que allí on el contingut no determina la forma d'expressió, es pot afirmar que la freqüència en l'ús d'una forma és condicionada especialment pel moment de l'evolució de l'autor. Les obres, doncs, escrites en una mateixa època de l'evolució d'un autor, tindran moltes més afinitats estilístiques que les obres escrites en èpoques molt distants. Ara bé, trobem, en l'obra platònica, formes que no surten mai o gairebé mai en uns diàlegs i que en canvi són d'ús freqüent en altres. És perfectament lícit d'afirmar que aquells diàlegs on surten sovint, són d'una mateixa època i els diàlegs on no surten mai, d'una altra època. La investigació sistemàtica d'aquestes analogies i diferències, iniciada per Campbell en 1867, seguit després per Dittenberger, i ampliada més tard contínuament per noves recerques, ha permès de fixar amb grans probabilitats d'exactitud la cronologia dels diàlegs platònics. Els mètodes usats per fixar i valorar aquestes analogies i diferències són mètodes estadístics.[1]
Per tal de tenir un punt de referència clar, vegi's la taula següent combinada segons dades de Ritter:
- ↑ Sobre estadística del llenguatge aplicada especialment a Plató, les contribucions més interessants han estat fetes per Lutoslawski, Ritter i V. Arnim. Les obres més importants d'aquests autors, en les quals són discutides també qüestions de mètode i de tècnica, són : Lutoslawski, Platos Logik (1896; segona ed. 1905); Ritter, Platon (vol. I 1910, vol. II 1923); V. Arnim, Sprachliche Forschungen zur Chronologie der platonischen Dialoge (1912) i Platos Jugenddialoge und die Entstehungszeit des Phaidros.
